Archive for the ‘opinions’ Category

We are not them (Letter to our European friends)

Friday, June 15th, 2012

Copiat literalment d’ací, del director de Vilaweb:

Vicent Partal

15.06.2012

We are not them (Letter to our European friends)

I don’t doubt you must be amazed by the way the Spanish politicians, especially the Spanish Government, behave. In spite of the serious crisis that overburdens us all, they all act in an utmost lack of responsibility. A lack which is causing important problems all of us must try to fix. Yet, I can’t say I’m amazed in the least, as I’ve been enduring this for decades.

Such behaviour, so strange to you, isn’t at all strange to me. The citizens of Catalonia, the Valencian Country, and the Balearic Islands have been enduring their strange behaviour for ages. As an example, I’ll simply tell you that while they keep building High Speed Trains leading to small and remote towns, Barcelona and Valencia are still linked by an one-track railway. And yet, the area encompassing both cities contributes the 55% of the spanish GDP and holds as much as the 60% of the merchandise traffic.

This economic absurdity is only one in quite a lot. There is a reason to this: Spain may look like a modern country, but it isn’t. It’s a country still haunted by its identity. Obsessed by the idea of building its national identity at all costs. It is a country where nationalism, their nationalism, may justify the most absurd decisions. Against economic consistency, and against Europe, even. Resuming the example I used before: No matter how much the European Commission considers the so-called Mediterranean Corridor to be a priority, the Spanish Government refuses to invest one single euro on it, and clings stubbornly to the building of a ‘central corridor’ that crosses Madrid, and which Europe is not keen on.

We’ve been telling you about all this more than once. About all this and about their enormous plundering on our taxes. About their unceasing attacks to our identity, particularly to Catalan language, against which they act in an unhealthy mania. And about the poor quality of their democracy. I deem normal that you thought I was exaggerating, but now you’ve seen by yourselves. You’ve seen their flaws, and must endure them as we have been enduring them for a long, long time.

Our society is living a very important moment, especially in Catalonia, where a majority of the population is willing to establish a republic of our own. We are aware that our future depends only on ourselves, and we are willing to decide which. But today I’d like to ask you not to miss their behaviour, as I’m quite sure this will help you to understand our drive not to remain subject to them any longer. Further, please don’t mistake us for them, for we are not them.

director@vilaweb.cat

Desconcert i manca d’idees

Monday, March 19th, 2012

A Gandia.

Jubilat sense vocació de jubilat.

Amb ganes d’ajudar i de fer coses, sense saber ben bé què.

Pot ser fer cursos en línia gratuïts?

Pot ser fer un llibre sobre TIC i ensenyament?

Col·laborar amb col·legis i instituts de secundària?

Fer xerrades a gent de totes les edats per aprendre els uns dels altres?

Pot ser obrir espais de debat per tractar de veure una mica de llum en aquest túnel en què ens hem i ens han ficat?

Escriviu i feu-ne suggeriments…

(Haig de moderar els vostres comentaris o escrits, però no censuraré més que l’spam).

 

Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans a propòsit de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya

Wednesday, June 30th, 2010

Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans

a propòsit de la Sentència del Tribunal Constitucional

sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya

L’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.

Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.

Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unides i pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.

Sens perjudici d’analitzar més a fons el contingut íntegre de la Sentència del Tribunal Constitucional pel que fa a altres àmbits, com ara el dret, l’economia, determinades competències i símbols nacionals, l’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia de la llengua catalana, rebutja qualsevol acte que limiti l’eficàcia dels drets lingüístics individuals i col·lectius i rebaixi l’ús preferent que el català, com a llengua oficial i pròpia, ha de tenir davant de totes les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics.

L’Institut d’Estudis Catalans expressa el seu rebuig més enèrgic davant la resolució del Tribunal Constitucional, que desnaturalitza l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i crida la ciutadania a defensar cívicament i amb tota la fermesa el dret del poble català a decidir democràticament el seu futur.

Barcelona, 30 de juny de 2010

Colòmbia, terrasses de climes

Tuesday, January 19th, 2010

Acabem de tornar de Moniquirá,  poble de naixement de la meua
Elizabeth.

Colòmbia no té estacions, té climes segons les altures, que
es mantenen tot l’any poc variables. Ací a Tunja fa com la
tardor-primavera i a Moniquirá com a la primavera-estiu fort.

En
arribar ahir la bufada d’aire calent em va recordar el ple estiu
alacantí. Moniquirá está només a 120 km de Tunja, però per arribar-hi
travesses valls, muntanyes pelades i muntanyes amb vegetació
despietada, d’uns verds brutals.

Avui he dinat “cabro” torrat, molt bo (en lloc de cabritets ací ens mengen els pares, els cabrons :)

Volia menjar “bandeja paisa”, però haurà d’esperarel diumenge vinent.

Malauradament, però, fa setmanes que escasseja l’aigua pertot arreu…

AEFiQ-Curie-Soci-d-Honor-IECBV-Agraiment

Sunday, November 29th, 2009

L’AEFiQ: Curie Soci d’Honor de l’IECBV – Agraïment

És un plaer agrair en nom de totes les sòcies, socis i simpatitzants de l’Associació per a l’Ensenyament de la Física i la Química – Curie (AEFiQ-Curie) la distinció que ens ha fet l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV). Aprofitaré l’avinentesa per fer explícits alguns pensaments i sentiments que he anat rumiant al llarg dels anys de participació en les dues associacions, l’Institut i la Curie.

Mai m’han agradat els protagonismes i menys encara en actes públics. Els que em coneixen saben que donaria diners (fins i tot en aquests temps de crisi econòmica) per estar ben lluny ara mateix d’aquest faristol públic. En altres ocasions he enviat alguna ambaixadora però aquesta vegada, per consideració als amics de la Curie i, sobretot, per respecte a l’Institut, no he volgut escapolir-me’n.

Admiracions

De jove m’emmirallava davant d’algunes persones, d’organitzacions o d’institucions. I quasi sempre he tingut la sensació que quan hi arribava no n’hi havia per a tant, que les persones que m’hi trobava no estaven a l’alçada que havia imaginat. Potser un exemple de la dita que fa que La gespa del veí sempre sembla més verda.

Però haig de confessar que amb l’Institut d’Estudis Comarcals això mai no m’ha passat: la Curie té molt a aprendre de l’Institut, i la meua admiració per la vostra tasca i el vostre saber fer va sempre en augment.

Preconceptes

Els docents sabem que cal explicitar els preconceptes dels alumnes si volem fer-los avançar en el coneixement. Jo n’he tingut uns quants, de preconceptes (o pre-judicis) pel que fa a la “cosa” pública. N’esmentaré tres:

- Actes formals

- Sodoma i Gomorra

- Gestors i líders

L’Institut ha fet que m’adonés dels meus preconceptes errats, amb els vostres rituals i el vostre excel·lent treball en equip.
- Sobre els actes formals, com el que ens ha congregat hui

Vaig viure molts anys contra el sistema, contra l’ampul·lós, encarcarat i buit món formal del franquisme i postfranquisme que encara ens ofega. Per exemple, no vam fer orla ni cerimònia de lliurament de títols en acabar la carrera, ni vaig arreplegar recentment la medalla de la Universitat d’Alacant pels anys de servei.

Però cada vegada estic més convençut que els actes formals com aquest de l’Institut són absolutament necessaris per cohesionar una societat i un país. I pense que com a persones compromeses hem comès l’error de deixar els actes formals, incloses moltes festes i activitats socials, en mans d’uns pocs que les han manipulades cínicament pels seus interessos, destructors del nostre país.

- Són suficients 10 persones per salvar un poble

Diu la Bíblia que una vegada Deu va accedir a salvar Sodoma i Gomorra del càstig diví si es trobaven almenys 50 persones justes… o 20…o, finalment, només 10. He constatat en pell pròpia que 10 persones no en són prou. N’hem de ser molts més, a la Curie, a l’Institut, a tot arreu, per salvar el nostre poble que sembla deixat de la mà dels deus.

- Calen bons gestors, i cal deixar a altres la imatge pública, el lideratge…

Crec que no calen només gestors. Constate dia a dia aquesta preconcepció errada en la política dels Països Catalans: quines persones tan grises, per no fer servir altres qualificatius. Crec que són fonamentals persones amb idees de país, no “gestors”, persones que sàpiguen transmetre projectes i engrescar-nos a tots en la construcció d’una societat i d’un país que “està per fer” i on “tot és possible”.

Foscors i clars

En el món, de vegades apassionant i sovint frustrant de l’ensenyament i de l’apre-nentatge, en què es mou la Curie, sempre he tingut la sort d’estar envoltat de col·legues professionalment excel·lents, i bons amics. Els esmentaria un a un però som gairebé 300 socis i simpatitzants, principalment del País Valencià, però també del País Basc, Catalunya, Galícia, Mèxic, Perú, Colòmbia, Xile i d’alguns indrets de l’estat espanyol. Recentment, i gràcies a la col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals, la Curie ha fet el salt fora de la Universitat d’Alacant. No hem sabut, però, fer que es propague encara més la Curie a altres comarques del país, com ara a València ciutat, o al nord del País Valencià.

La Curie fa de llavor i d’aixopluc perquè molts socis hi desenvolupen activitats ben interessants per a la seua tasca professional, sovint premiades. La Curie vol integrar, relacionar, ficar fonaments, no “fer” coses, sinó facilitar que les persones les puguen fer per elles mateixes. La Curie vol contribuir a la difusió del coneixement, de la cultura científica del país, amb el benentès que[1]: “No es pot forçar el creixement d’una planta estirant-ne les fulles… Només podem crear la infrastructura en què puga prosperar.”

La societat actual té molts dèficits (d’usos democràtics, de coneixement de la cultura pròpia, de formació cientificotècnica, etc.) i sent tristor pel país que estem deixant als joves: un model econòmic i social insostenible, corrupció política, una enorme incompetència en tots els àmbits i, en particular, un sistema d’ensenyament i aprenentatge molt deficient, irresponsable i rígid, com es pot comprovar amb qualsevol mesura absoluta o comparativa que prenguem.

És cert que el món que viuen els nostres alumnes, nadius digitals en una societat interconnectada, és millor que el que van viure els nostres pares o nosaltres mateixos, en termes de salut, prosperitat econòmica, accés a l’ensenyament, etc. Però també és cert que el món actual, i el País Valencià en particular, és molt pitjor del que podria ser en aquest moment. I en això tenim tots una gran responsabilitat.

Tanmateix, és difícil imaginar què seria de la nostra societat sense l’Institut d’Estudis Comarcals i sense la Curie, sense ACPV, sense El Tempir, sense La Cívica d’Alacant… i tantes altres associacions que mantenen viva l’ànima del país, la torxa de la racionalitat, des de l’esforç col·lectiu, des del debat i l’intercanvi d’experiències i de coneixements.

La Curie vol continuar emmirallant-se en l’Institut i aportant la seua saba a l’esforç comú per conservar la nostra memòria, les nostres paraules i el nostre present.

La baldufa invertida: una metàfora social

I, per acabar, no puc resistir la temptació d’exercir com a allò que sóc: físic i mestre. La vocació de l’Institut és fer i difondre la cultura que es fa al Baix Vinalopó. La vocació de la Curie és fer i divulgar la cultura científica, la manera que té la ciència de mirar el nostre entorn per fer-nos més lliures, per deslliurar-nos de supersticions, de “veritats de fe” i de “religions” que de vegades també prenen la forma de teories econòmiques o polítiques.

La ment humana funciona a força de metàfores. Els conceptes més bàsics es fixen per la nostra experiència i esdevenen abstractes mitjançant analogies. Moltes metàfores conceptuals estan lligades a activitats quotidianes: “digerim” continguts, “ens apropiem” d’idees, “veiem” clars uns arguments, trobem difícil “d’empassar-nos” algun raonament, etc.

Faré ara una metàfora sociopolítica a partir d’un joguet que tots coneixem: la baldufa. La vida de les persones i de les associacions és com la de les baldufes: estem sempre en moviment, perquè si ens aturem caiem i perdem el tren. Els tombs que fa la vida s’assemblen als de la baldufa, que fa tres tipus de moviments:

- fem moviments ràpids sobre nosaltres mateixos, com a individus: hem de viure el dia a dia, i resoldre vertiginosament els problemes que se’ns presenten;

- fem moviments més lents al voltant dels problemes del nostre país, un moviment de precessió titubejant;

- i fem, també, moviments col·lectius en cercles irregulars, amb la resta de la Humanitat, que sovint semblen erràtics però que tenen avenços si els observem a escala històrica.

Tanmateix, podem modelitzar la vida d’una altra manera, amb l’ajut de la baldufa invertida. En girar, al cap d’un temps de friccionar, la part més pesant de la baldufa es posa al damunt, desafiant la gravetat.

Un foto de 1951 mostra dos grans científics captivats per la joguina, Wolfgang Pauli (químic) i Niels Bohr (físic), que ens han ensenyat als curies i a tothom a mirar el món d’una manera nova. (Nota: En alçar-se, la baldufa gira en sentit contrari).

La baldufa invertida evoluciona com la vida: comencem confusos, ens inclinem a tort i a dret fins que, amb el suport i l’empenta d’amics i companys (l’Institut, la Curie), aconseguim alçar el vol i trobar el camí més dret que ens permet veure, viure i avançar des de la perspectiva adequada.[2]

Re-agraïment

Al temps que torne a agrair l’IECBV en nom de tots els curies i en el meu personal, per la distinció que ha fet a la nostra associació, vull reafirmar el nostre compromís pel país i la cultura, totes les cultures, que continuarem impulsant encara més, de la mà de l’Institut.

Elx, 28 de novembre de 2009


[1] Etienne C. Wenger (1952-) teòric de l’educació que va formular (amb Jean Lave) la teoria del coneixement situat, i treballs sobre les comunitats de pràctica.