Posts Tagged ‘aprenentatge’

AEFiQ-Curie-Soci-d-Honor-IECBV-Agraiment

Sunday, November 29th, 2009

L’AEFiQ: Curie Soci d’Honor de l’IECBV – Agraïment

És un plaer agrair en nom de totes les sòcies, socis i simpatitzants de l’Associació per a l’Ensenyament de la Física i la Química – Curie (AEFiQ-Curie) la distinció que ens ha fet l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV). Aprofitaré l’avinentesa per fer explícits alguns pensaments i sentiments que he anat rumiant al llarg dels anys de participació en les dues associacions, l’Institut i la Curie.

Mai m’han agradat els protagonismes i menys encara en actes públics. Els que em coneixen saben que donaria diners (fins i tot en aquests temps de crisi econòmica) per estar ben lluny ara mateix d’aquest faristol públic. En altres ocasions he enviat alguna ambaixadora però aquesta vegada, per consideració als amics de la Curie i, sobretot, per respecte a l’Institut, no he volgut escapolir-me’n.

Admiracions

De jove m’emmirallava davant d’algunes persones, d’organitzacions o d’institucions. I quasi sempre he tingut la sensació que quan hi arribava no n’hi havia per a tant, que les persones que m’hi trobava no estaven a l’alçada que havia imaginat. Potser un exemple de la dita que fa que La gespa del veí sempre sembla més verda.

Però haig de confessar que amb l’Institut d’Estudis Comarcals això mai no m’ha passat: la Curie té molt a aprendre de l’Institut, i la meua admiració per la vostra tasca i el vostre saber fer va sempre en augment.

Preconceptes

Els docents sabem que cal explicitar els preconceptes dels alumnes si volem fer-los avançar en el coneixement. Jo n’he tingut uns quants, de preconceptes (o pre-judicis) pel que fa a la “cosa” pública. N’esmentaré tres:

Actes formals

Sodoma i Gomorra

Gestors i líders

L’Institut ha fet que m’adonés dels meus preconceptes errats, amb els vostres rituals i el vostre excel·lent treball en equip.
– Sobre els actes formals, com el que ens ha congregat hui

Vaig viure molts anys contra el sistema, contra l’ampul·lós, encarcarat i buit món formal del franquisme i postfranquisme que encara ens ofega. Per exemple, no vam fer orla ni cerimònia de lliurament de títols en acabar la carrera, ni vaig arreplegar recentment la medalla de la Universitat d’Alacant pels anys de servei.

Però cada vegada estic més convençut que els actes formals com aquest de l’Institut són absolutament necessaris per cohesionar una societat i un país. I pense que com a persones compromeses hem comès l’error de deixar els actes formals, incloses moltes festes i activitats socials, en mans d’uns pocs que les han manipulades cínicament pels seus interessos, destructors del nostre país.

– Són suficients 10 persones per salvar un poble

Diu la Bíblia que una vegada Deu va accedir a salvar Sodoma i Gomorra del càstig diví si es trobaven almenys 50 persones justes… o 20…o, finalment, només 10. He constatat en pell pròpia que 10 persones no en són prou. N’hem de ser molts més, a la Curie, a l’Institut, a tot arreu, per salvar el nostre poble que sembla deixat de la mà dels deus.

– Calen bons gestors, i cal deixar a altres la imatge pública, el lideratge…

Crec que no calen només gestors. Constate dia a dia aquesta preconcepció errada en la política dels Països Catalans: quines persones tan grises, per no fer servir altres qualificatius. Crec que són fonamentals persones amb idees de país, no “gestors”, persones que sàpiguen transmetre projectes i engrescar-nos a tots en la construcció d’una societat i d’un país que “està per fer” i on “tot és possible”.

Foscors i clars

En el món, de vegades apassionant i sovint frustrant de l’ensenyament i de l’apre-nentatge, en què es mou la Curie, sempre he tingut la sort d’estar envoltat de col·legues professionalment excel·lents, i bons amics. Els esmentaria un a un però som gairebé 300 socis i simpatitzants, principalment del País Valencià, però també del País Basc, Catalunya, Galícia, Mèxic, Perú, Colòmbia, Xile i d’alguns indrets de l’estat espanyol. Recentment, i gràcies a la col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals, la Curie ha fet el salt fora de la Universitat d’Alacant. No hem sabut, però, fer que es propague encara més la Curie a altres comarques del país, com ara a València ciutat, o al nord del País Valencià.

La Curie fa de llavor i d’aixopluc perquè molts socis hi desenvolupen activitats ben interessants per a la seua tasca professional, sovint premiades. La Curie vol integrar, relacionar, ficar fonaments, no “fer” coses, sinó facilitar que les persones les puguen fer per elles mateixes. La Curie vol contribuir a la difusió del coneixement, de la cultura científica del país, amb el benentès que[1]: “No es pot forçar el creixement d’una planta estirant-ne les fulles… Només podem crear la infrastructura en què puga prosperar.”

La societat actual té molts dèficits (d’usos democràtics, de coneixement de la cultura pròpia, de formació cientificotècnica, etc.) i sent tristor pel país que estem deixant als joves: un model econòmic i social insostenible, corrupció política, una enorme incompetència en tots els àmbits i, en particular, un sistema d’ensenyament i aprenentatge molt deficient, irresponsable i rígid, com es pot comprovar amb qualsevol mesura absoluta o comparativa que prenguem.

És cert que el món que viuen els nostres alumnes, nadius digitals en una societat interconnectada, és millor que el que van viure els nostres pares o nosaltres mateixos, en termes de salut, prosperitat econòmica, accés a l’ensenyament, etc. Però també és cert que el món actual, i el País Valencià en particular, és molt pitjor del que podria ser en aquest moment. I en això tenim tots una gran responsabilitat.

Tanmateix, és difícil imaginar què seria de la nostra societat sense l’Institut d’Estudis Comarcals i sense la Curie, sense ACPV, sense El Tempir, sense La Cívica d’Alacant… i tantes altres associacions que mantenen viva l’ànima del país, la torxa de la racionalitat, des de l’esforç col·lectiu, des del debat i l’intercanvi d’experiències i de coneixements.

La Curie vol continuar emmirallant-se en l’Institut i aportant la seua saba a l’esforç comú per conservar la nostra memòria, les nostres paraules i el nostre present.

La baldufa invertida: una metàfora social

I, per acabar, no puc resistir la temptació d’exercir com a allò que sóc: físic i mestre. La vocació de l’Institut és fer i difondre la cultura que es fa al Baix Vinalopó. La vocació de la Curie és fer i divulgar la cultura científica, la manera que té la ciència de mirar el nostre entorn per fer-nos més lliures, per deslliurar-nos de supersticions, de “veritats de fe” i de “religions” que de vegades també prenen la forma de teories econòmiques o polítiques.

La ment humana funciona a força de metàfores. Els conceptes més bàsics es fixen per la nostra experiència i esdevenen abstractes mitjançant analogies. Moltes metàfores conceptuals estan lligades a activitats quotidianes: “digerim” continguts, “ens apropiem” d’idees, “veiem” clars uns arguments, trobem difícil “d’empassar-nos” algun raonament, etc.

Faré ara una metàfora sociopolítica a partir d’un joguet que tots coneixem: la baldufa. La vida de les persones i de les associacions és com la de les baldufes: estem sempre en moviment, perquè si ens aturem caiem i perdem el tren. Els tombs que fa la vida s’assemblen als de la baldufa, que fa tres tipus de moviments:

fem moviments ràpids sobre nosaltres mateixos, com a individus: hem de viure el dia a dia, i resoldre vertiginosament els problemes que se’ns presenten;

fem moviments més lents al voltant dels problemes del nostre país, un moviment de precessió titubejant;

i fem, també, moviments col·lectius en cercles irregulars, amb la resta de la Humanitat, que sovint semblen erràtics però que tenen avenços si els observem a escala històrica.

Tanmateix, podem modelitzar la vida d’una altra manera, amb l’ajut de la baldufa invertida. En girar, al cap d’un temps de friccionar, la part més pesant de la baldufa es posa al damunt, desafiant la gravetat.

Un foto de 1951 mostra dos grans científics captivats per la joguina, Wolfgang Pauli (químic) i Niels Bohr (físic), que ens han ensenyat als curies i a tothom a mirar el món d’una manera nova. (Nota: En alçar-se, la baldufa gira en sentit contrari).

La baldufa invertida evoluciona com la vida: comencem confusos, ens inclinem a tort i a dret fins que, amb el suport i l’empenta d’amics i companys (l’Institut, la Curie), aconseguim alçar el vol i trobar el camí més dret que ens permet veure, viure i avançar des de la perspectiva adequada.[2]

Re-agraïment

Al temps que torne a agrair l’IECBV en nom de tots els curies i en el meu personal, per la distinció que ha fet a la nostra associació, vull reafirmar el nostre compromís pel país i la cultura, totes les cultures, que continuarem impulsant encara més, de la mà de l’Institut.

Elx, 28 de novembre de 2009


[1] Etienne C. Wenger (1952-) teòric de l’educació que va formular (amb Jean Lave) la teoria del coneixement situat, i treballs sobre les comunitats de pràctica.

Cal provar que els alumnes aprenen més, per justificar canvis!!!

Tuesday, February 24th, 2009

L’etern problema: si un vol canviar el procés d’ensenyament/aprenentatge, els col·legues li demanen que demostre que els alumnes aprendran més.
Però la “prova” de que aprenen més es basa en exàmens que…
…típicament mesuren objectius educatius de baix nivell (allò que s’anomena habilitats cognitives de nivell baix) com ara la memorització de fets i de definicions, en lloc d’habilitats cognitives de nivell superior com ara el pensament crític, la resolució de problemes no algorítmics, etc.

Total:  una excusa perquè res es moga i seguir com estem 🙂

En les paraules d’un expert en PER (Physics Education Research, o REF – recerca per a l’ensenyament de la física), Richard Hake:

Some physicists may be interested in “Re: The Burden of Proof #2” [Hake (2009)].  The abstract reads:
ABSTRACT:  Kevin Carey in his post “The Burden of Proof,” quoted portions of Paul Basken’s (2009) report “Engineering Schools Prove Slow to Change” on a Carnegie Foundation study that bemoans “a faculty culture resistant to change.”  Carey objects to blaming the slowness of change in engineering schools on “culture” because, in his view, “the more autonomy faculty are given in the classroom, the greater the burden of proof to demonstrate that their choices are *actually working*, with that proof being based, in significant part, on some evidence of what students learn.”
But the problem is that most faculty fail to discharge their burden of proof of student learning because they (and administrators) are immersed in a culture that relies on course exams and Student Evaluations of Teaching (SET’s) to gauge student learning – both of which typically measure lower-level educational objectives such as memory of facts and definitions rather than higher-level outcomes such as critical thinking and non-algorithmic problem solving.

How then can faculty measure their students’ higher-level learning from start to finish of a course? As demonstrated by the physics education reform effort, by direct formative evaluation of students’ *domain-specific* learning through pre/post testing using: (a) valid and consistently reliable tests of conceptual understanding *devised by disciplinary experts,* and (b) traditional courses as controls.

Such definitive evaluation of the cognitive impact of courses has: (a) increased student learning in some U.S. introductory physics courses (including large enrollment classes at California Polytechnic at San Luis Obispo, Harvard, MIT, North Carolina State, and the University of Colorado); (b) is gradually gaining a foothold in introductory astronomy, biology, chemistry, economics, engineering, geoscience, and math; and (c) has the potential to gradually enhance the effectiveness of higher education generally, including that in engineering.
************************************

REFERENCES
Hake, R.R. 2009. “Re: The Burden of Proof #2,” AERA-L post of 23 Feb 2009 14:57:57-0800; online on the OPEN! AERA-L archives at <http://tinyurl.com/d4yy45> and also at <http://hakesedstuff.blogspot.com/2009/02/burden-of-proof-2.html>.

Mètode Benezet… Ensenyar primer a pensar i argumentar… i després els algorismes

Wednesday, February 18th, 2009

M’he trobat aquestes línies sobre el Mètode Benezet; segur que es pot documentar i ampliar molt, però la idea és senzilla i clara…

Hi ha experiències interessants com ara les de matemàtiques en el Centre Benezet (Manchester, UK): els alumnes no es veien exposats a algoritmes matemàtics fins el 6é any.

Els primers 5 anys es dedicaven a llegir, a inventar i discutir històries i problemes; feien estimacions de longituds, altures i àrees; i gaudien trobant i interpolant xifres rellevants per a les seues vides.

El 6é any, en 4 mesos d’ensenyament formal es posaven al mateix nivell que la resta d’estudiants en habilitats algorítmiques, i estaven molt per davant en les habilitats numèriques en general i en les habilitats verbals, semàntiques i de resolució de problemes que havien practicat els 5 anys anteriors.

Probablement si es posara a prova un “mètode Benezet” a primària en altres àrees, milloraria l’efectivitat de l’ensenyament secundari i universitari en ciències i matemàtiques.

Opinions sobre el nou sistema de crèdits europeus i la traducció al sistema universitari de l’estat espanyol

Tuesday, February 10th, 2009

En un grup de debat al què pertany, un amic pregunta:

************

Han comentat als centres (COCOPE i altres fòrums) que estan preparant un Decret per a modificar la carrera de Magisteri (no sé si té a veure amb les equiparacions europees) i sembla que la nova carrera només tindrà dos especialitats, Infantil i Primària (tampoc sé si aquesta modificació és a tot l’estat, només al País Valencià o és únicament la Universitat d’Alacant, per allò de la autonomia universitària), el ben cert és que segons aquesta informació només podran accedir a la carrera els alumnes que hagen cursat el batxillerat de lletres, els de ciències no podran fer-ho.

Aleshores què passarà en els futurs mestres? Quina formació rebran? Si ja estem comprovant que als IES la gran majoria d’alumnes deixen a banda els batxillerats de ciències i aquells que els interessa no podran fer Magisteri, què serà de les ciències en un futur pròxim?

És clar que a l’educació bàsica és on es crea l’interés per la natura, per descobrir el món que ens envolta, etc. Com podem formar mestres que no tenen aquesta inquietud per a transmetre-la als seus alumnes (recordeu “La lengua de las mariposas”).

Jo he tingut alumnes de magisteri fent pràctiques que em plantejaven qüestions com aquestes:

§ Quina diferència hi ha entre una lent convergent i altra divergent?

§ Com explique la diferència entre refracció i reflexió de la llum?

§ Però, el la calor de la superfície terrestre no té res a vore amb el nucli de la Terra?

§ Com puc fer a la classe un circuit elèctric senzill?

I això que segur que molts havien fet un batxillerat de ciències i alguns fins i tot havien tingut classe de didàctica de les ciències.

************

L’amic també demana:  No sé si els amics XXX podem donar-nos més informació al respecte i aportar llum a aquesta negror que s’aproxima.

Ací van les meues respostes:  estava esperant a veure si els experts oficials en didàctica (sense ànim d’ofendre: és només la terminologia oficial) hi ficaven cullerada… però de moment no és el cas.

Et dic la meua opinió en resum (semblarà brutal, potser, però em tem que 100% acurada):

– sí, estem “entretinguts” elaborant nous plans d’estudi per a ser més europeus (com sempre a l’estat espanyol, fent papers mullats impresentables en termes de resultats d’aprenentatge dels alumnes, en general)

– nota a banda: el termini europeu per posar en marxa els plans europeus d’estudis universitaris és el 2010. Hi ha països, com ara França (i per descomptat el Regne Unit, etc.) que fa ANYS que han acabat promocions amb aquests nous plans. A l’estat espanyol encara no tenim ni els plans d’estudi, que després que s’han d’elaborat, s’han d’aprovar per no-sé-quantes-comissions-d’experts-o-de-responsables(?)-educatius.

És a dir, per al curs 2010 – 2011 pot ser que comencem…

– tot i la suposada autonomia universitària, Madrid, com sempre, fica una cotilla MOLT apretada que deixa només marge per fer perdre el temps als profs. en reunions per fixar detalls

– aquestes reunions d’experts s’àssemblen més a reunions de caps de màfia (sense ànim d’ofendre als mafiosos): es reparteixen el pastís (crèdits d’assignatures = places de professorats per obtenir un infinitèssim més de poder per al departament respectiu)

– la invitació a seure en aquestes comissions de repartiment del pastís són per tenir o no sang blava (en termes burocràtics, tan estimats a les espanyes, per ser de l'”àrea de conexiement” corresponent).

No tenen res a veure amb el CVitae o l’experiència, publicacions, trajectòria professional, etc., de cadascú. Això significa, per exemple, que el Departament de Física no és convidat a cap reunió de la facultat d’Educació (i viceversa, “of course”: llei de Talió)

– ah! i un detall sense importància ni per als profs., ni per a les autoritats universitàries, ni Conselleria, ni “Ministerio”: no hi ha CAP coordinació entre assignatures durant el procés de repartiment del pastís (també anomenat “elaboració del pla d’estudis”), ni tampoc durant la impartició del pla, ni mai: no existeixen comissions acadèmiques a nivell de Departament, ni de Faculta, ni d’Universitat… que s’ocupen d’aquestes minúcies

– i sobre el que tu preguntes: la cosa seguirà com ara (pitjor és difícil!): els alumnes no sabran ciències, però tampoc català, ni anglès, ni castellà, ni sabran redactar un full, ni defensar oralment una idea, ni coneixeran més TIC que Google i powerpoint, ni sabran d’economia, ni hauran aprés a fer esports llevat dels tests i treballs teòrics sobre “educació física”), ni tindran educació (ni per la “citizenship” ni per la ciutadania), ni sabran història (“saber”, vull dir: sentir batalles oficials amb esperit crític i sabent que la història l’escriuen sempre els vencedors i amaguen les històries que no els convé), ni hauran llegit cap llibre de text (perquè estudien “per apunts” en assignatures fragmentades i descoordinades fins a l’infinit), etc. Res de nou.

En resum, pau i tranquil·litat, que res no canvia (ni millora).

Magnífica pàgina i grup de treball sobre “Transferència interlingüística”

Tuesday, February 10th, 2009

M’ha agradat la cita que presenta la pàgina:

“Una Europa di poliglotti non è una Europa di persone che parlano correntemente molte lingue, ma nel migliore dei casi di persone che possono incontrarsi parlando ciascuno la propria lingua e intendendo quella dell’altro.”

Umberto Eco, La ricerca della lingua perfetta, 1993 – Seuil, 1994

I la descripció del projecte:

“La Intercomprensió es basa en la idea de què els essers humans posseeixen una capacitat natural per al llenguatge – idea basada en la teoria sobre l’adquisició del llenguatge de Ferdinand de Saussure -. La facultat del llenguatge permet als essers humans no només d’expressar les seves idees, sinó d’entendre missatges en els que aquestes idees s’expressen.

L’adquisició de la competència en intercomprensió s’ha d’ensenyar mitjançant principis didàctics que en facilitin l’adquisició. El primer principi es basa en la motivació, és a dir, ensenyar a l’alumne que no aprèn una llengua estrangera des de zero, sinó que hi ha moltes coses que ja coneix. El segon principi es basa en un aprenentatge autònom segons el qual, els estudiants han de ser capaços d’avançar ells sols i a continuació, rebre l’ajuda del professor. Finalment, la intercomprensió obre les portes a una educació intercultural gràcies al coneixement de cultures diferents gràcies a l’aprenentatge de llengües estrangeres.”

I es comenta el projecte Eurom4

“Eurom 4 proposa un aprenentatge simultani de llengües romàniques en un període de temps breu. Els aprenents desenvolupen estratègies de lectura que permetran un ús àgil del vocabulari compartit, les passarel.les lingüístiques que ofereixen les llengües romàniques.
Les societats del segle XXI estan en contacte permanent amb altres comunitats lingüístiques i una delespreguntes clau és : en quina llengua ens hem de comunicar? No es pot pretendre que tota la ciutadania sigui políglota però si que pot entendre bona part dels seus veïns. Un dels objectius importants d’aquesta escola és l’intercomprensió.”

Caldria fer una cosa semblant des de l’ensenyament de les ciències…