La Conselleria d’Educació del País Valencià ha eliminat l’assignatura d’Astronomia d’entre les optatives que pot oferir un centre educatiu.
És la contribució del govern valencià a l’Any Internacional.
Probablement ho ha fet per compensar que el Papa vulga disculpar l’Església Catòlica per haver obligat a Galileu a renegar de les seues troballes científiques…
D’aquesta manera s’obté un equilibri de suma zero en la irracionalitat.
M’acaba d’arribar aquest text i aquesta convocatòria d’ACPV, que copie tot seguit.
Estic d’acord al 100% en TOT, tret de l’afirmació que anomenar al President de la GV Francesc o Francisco és mostra de biligüisme. Si el president s’anomena Francisco, igual que jo m’anomene Albert, no vull que ningú em diga “Alberto”.
De fet, jo sempre anomenava a l’impresentable president “Francisco”, sense saber si s’havia normalityzat el nom o encara portava el que la dictadura franquista li havia imposat. Però ara veig que està ben còmode amb el passat franquista del seu PP i dels religiosos catòlics que li donaven suport a la dictadura i que li la donen al seu (des)govern i viceversa (ell els “regala” a totes hores amb mil i un beneficis).
Per acabar amb la meua introduccó, però, vull dir que a partir d’ara em referiré a ell sempre com a “Francesc Camps”, només perquè sé que li fot, que li fotrà que li recorde que hauria de respectar el país i la llengua que diu servir i que únicament està venent a l’enemic.
Ací va la convocatòria d’ACPV:
En la passada obertura de curs de la UA em van anunciar que volien donar-me una medalla ¿de plata? pels 25 anys de serveis a aquesta universitat.
Vaig dir que no hi seria present a un acte on la lliçó d’obertura de curs corria a càrrec de la ínclita ex-directora de l’ICE (ni Institut, ni Ciències ni Educació 
, i anaven a nomenar Doctor Honoris Causa a Vargas Llosa. La UA sempre ha tingut com a gran orgull ser la més espanyola de totes les espanyes 
No sé quin representant de la “seua” Generalidad Valenciana va assistir, i preferisc no saber-ho.
No vaig assisistir-hi perquè no volia unir al meu nom al d’aquest trio… i en tot cas la medalla és de concessió automàtica, segons la data que diga el DNI, i no per mèrits o demèrits.
Del Vargas Llosa tinc el record de mon tio, professor de llengües clàssiques i de filosofia a la València dels 70, que va comentar, del llibre acabat d’aparèixer per llavors, “Pantaleón y las visitadoras”: és el pitjor d’aquest escriptor, qualsevol persona podria haver escrit quelcom així…
A més a més, acabe de llegir en El Temps un article sobre Vargas Llosa amb el qual estic d’acord. Us el copie ací. Ah! I felicite a la meua Universitat per la gran sensibilitat que té per aquest i d’altres temes. Serà per això que així ens va???
Salut i bon diumenge!
albert
Tret de la revista setmanal El Temps:
Llegeixo als diaris que Mario Vargas Llosa ha estat a Barcelona per impartir-hi una conferència i, de passada, ho ha aprofitat per reiterar la seva fervent adhesió al “Manifiesto por la lengua común”, ha repetit que la castellana, pobreta, és una llengua “discriminada i limitada a Catalunya” i que, si hagués estat a la ciutat aquell dia, hauria anat com el primer a la grotesca manifestació a favor del bilingüisme que van convocar Ciutadans/Ciudadanos i el PP de Catalunya, amb l’assistència entre 4.000 i 5.000 gats despentinats. Enhorabona, nois.
En fi: no cal que ens ho digui, tot això, don Mario, perquè ja ho sabem. Fa anys que entona aquesta cançoneta que diu que, quan vostè era jove i hi vivia, Barcelona era una ciutat fantàstica, dinàmica, culta i acollidora, mentre que ara s’ha tornat tancada, provinciana, obscura i vil, per culpa del vici nefast del nacionalisme. Jo no el puc contradir en aquesta opinió perquè no hi era, però sí que sé que aquesta Barcelona tan meravellosa que vostè enyora era la Barcelona del franquisme. I pel que expliquen una quantitat poc negligible de cròniques, era una ciutat trista, bruta i grisa; vençuda, menystinguda i reprimida pel poder, que era el poder d’una dictadura: no sembla un panorama gaire afalagador, precisament. D’una altra banda, no crec que el provincianisme catalanista que tant l’irrita pugui superar el provincianisme que supurava el règim de Franco en totes les seves manifestacions, i que va impregnar la societat espanyola d’una manera tan intensa que encara avui no ha acabat de treure’s del damunt la sentor de resclosit. I, finalment, el catalanisme –o el nacionalisme català, com en diria vostè– ha governat i governa a Catalunya de forma netament democràtica, cosa que no es podia dir de qui manava sobre la fantàstica Barcelona de la seva joventut.
No deu ser aquest el problema, don Mario? Potser no és Barcelona que s’ha tornat provinciana, sinó que vostè s’ha fet vell. I no de la millor manera: vostè ha estat un grandíssim escriptor –ho dic sense ombra d’ironia, sinó amb admiració sincera–, però sembla que els anys de glòria creativa ja fa temps que li van fugir: abans publicava obres mestres com Conversación en la catedral; ara es conforma amb bagatel·les com Travesuras de la niña mala. No deu ser, don Mario, que s’ha convertit, sense adonar-se’n, en un perfecte exemple d’aquesta mena de creadors –a Catalunya en tenim a cabassos– que confonen la decadència pròpia amb la d’un país sencer?