Diumenge 7 de desembre a una platja de Mallorca.
Entrem a un bar/cafeteria/restaurant. Ama i amo estan servint. Són una parella vella. Ella, ben activa. Ell, amb mala cara.
“Un tallat, per favor”. “Un ¿quéeee?” (amb cara de pocs amics).
…
Fets: Porten 40 anys allà.
Parlen (entenen, al menys) alemany i francés.
“I no saben la llengua oficial del país on viuen?”
“¿Qué dice? No le entiendo.” … “Cuando llegué aqui hace 40 años no era oficial…”
En definitiva: un personatge típicament espanyol. Malparlen francés i alemany perquè els dóna els diners, però monolíngües per a la resta, i animadversió contra el català.
La culpa de la situació de no poder fer servir la nostra llengua a casa nostra (“de fora vindran que de casa ens trauran”) és nostra:
- no els hem explicat bé on son;
- ni els hem parlat suficientment en la nostra llengua (quants mallorquins han entrat i els han demanat quelcom en català?);
- ni els hem obligat a respectar-nos (lleis d’ús i normalització que són paper mullat…)